Actualment i davant la complexitat del nostre entorn, amb una baixa natalitat, una oferta de places escolars sobre dimensionada, les dificultats relacionades amb el coronavirus i un entorn social i polític poc favorable fa essencial i imprescindible trobar un avantatge competitiu que ens faci ser millors que altres escoles.

En realitat, diferenciar-se vol dir tenir un avantatge en relació al demés; tenir quelcom que el nostre públic objectiu valora positivament i que altres escoles no tenen.

Quan pensem en que ens fa ser diferents d’altres escoles, sovint ens centrem en la comunicació pensant que aquesta ens ajudarà en ser diferents. La comunicació però, només és una eina que ens ha de servir per comunicar allò en que som diferents, però no per aconseguir ser-ho. Si tenim clarament identificat aquest avantatge competitiu, no dubtem ni un moment en fer-lo saber.

Però diferenciar-se no és comunicar, diferenciar-se vol dir aportar valor als nostres alumnes, a les famílies i això no és quelcom que sorgeixi d’un dia a l’altre. Trobar aquest avantatge, aquest element que ens fa ser millors, requereix de la reflexió, de fer-nos preguntes; què fa la nostra escola diferent de les demés?, què esperen trobar les famílies en nosaltres?, per què ens trien com escola per educar els seus fills? i també què fan altres escoles que nosaltres no fem i que les famílies valoren?.

I el més important per diferenciar-se, és integrar com a procés estratègic aquesta reflexió; que no sigui només un reflexió puntual que fem quan les coses no van bé i hi ha problemes amb el risc de perdre objectivitat. Us imagineu un procés de reflexió orientat a la millora?. Orientat a diferenciar-nos?. Estic parlant d’innovació. D’un procés de gestió de la innovació, perquè avui dia, el que marca la diferencia a les escoles i a totes les organitzacions, és la innovació. Aquesta és la principal font de millora del que fem o de trobar noves coses a fer.

En un post anterior vaig parlar de les formes de diferenciar-se, la primera, per producte i servei, la segona, de millora de procés, la que fa tres, de millora de persones i organització i la quarta, de posicionament de marca y màrqueting. Podeu repassar el post i llegir-ho en aquest vincle. Resta una cinquena i en la meva opinió la única que dóna pas a les altres quatre, la innovació

A les escoles, no és que no s’innovi, però la innovació que hi ha és una innovació no conscient, puntual en funció de la necessitat que és dóna. El que plantejo és un procés sistematitzat que faci aflorar i canalitzi amb sistemàtica la innovació que hi ha a tota l’escola.

I de quina manera podem desenvolupar un procés d’innovació.

Quan parlem de processos de gestió de la innovació, sovint ho associem a gran empreses industrials amb una component tecnològica important. Però un procés de gestió de la innovació per a una escola, ha de ser un procés simple, senzill, a on tothom es senti identificat i partícip. Per tant requereix un canvi de lideratge que contribueixi a un canvi cultural de l’organització.

També es requereix d’una estructura; tot procés ha de tenir una estructura o no funcionarà. Les càrregues de feina avui són grans i la gent no te temps per a més fronts.

Ha de seguir les següents etapes:

Primera: Generació d’idees, oportunitats i millores. De quina manera ens nodrim, com fem seguiment del que passa, de quines novetats hi ha en el nostre entorn, a la societat, que fem per estar al dia.

Podem fer ús de diferents eines:

-La vigilància estratègica, estar atents al que passa a nivell tecnològic, competitiu, de sector, de societat, d’entorn que ens afecti a nivell estratègic d’escola. Potser un parell de vegades a l’any, l’equip directiu i la titularitat poden fer algun tipus de dinàmica expressa en aquest sentit; potser hem de participar en determinats fors i congressos de prestigi, potser hem d’estar subscrits a publicacions internacionals. No masses més coses, algunes accions consistents, però programades expressament.

-La previsió de cap a on va la ciència, la tecnologia, l’economia i la societat. Com a escola ens és imprescindible per tenir al dia la nostra raó de ser, el nostre Projecte Educatiu. El mateix que abans però a altres nivells.

-L’anàlisi intern i extern per saber com estem vers els demés. Les memòries del curs, haurien de tenir un anàlisi competitiu de com estem. Res, una petita infografia dels punts més importants, forts, febles, avantatges i inconvenients y propostes per fer-hi front. Aquesta és una feina que haurien de fer cada any els equips directius.

-Canviar l’estil de lideratge per avançar cap a una organització que fomenti la creativitat i l’aportació d’idees i noves formes de fer les coses; això vol dir un canvi cultural a l’organització, de com fem les reunions, del que es demana als seus participants.

-La gestió del coneixement és també un eina potent. Es tracta de no passar mai pel mateix camí per resoldre un problema que es repeteix. Es tracta de recollir el nostra saber fer en una base de dades compartida. No parlo de grans fitxes ni de grans bases de dades, però us imagineu que fem un petit resum d’una experiència pedagògica d’un treball per projectes de sisè de Primària, només, descripció, objectius, etapes, resultats, punts de millora, etc.

-I per què no, parlar d’aliances i cooperació amb altres. De fet a Catalunya, el Programa de Xarxes pel Canvi d’Escola Nova21, és un bon exemple, tot i que lluny de diferenciar-nos, ens ha uniformitzat.

Totes aquestes eines poden aportar-nos moltes millores que poden acabar sent una avantatge competitiva per a l’escola. Només fa falta sistemàtica per recollir-les i ordenar-les.

Continuem, la segona etapa consisteix en avaluar les idees que s’han donat. Alguna persona o vàries que processen, ordenen, classifiquen i valoren sota uns criteris definits les aportacions de fer coses noves o de millora. Algú que hi dona voltes i comença a materialitzar allò que tot just és una visió. El més important és saber si allò aporta valor a l’organització o no. Pot ser una mínima estructura que aglutini la globalitat d’escola, lectiva i no lectiva; per exemple, un coordinador de projectes pedagògics i una gerència.

Després correspon definir allò que caldrà per impulsar aquesta idea o millora, correspon dimensionar els recursos necessaris i quin cost tindrà i com ho podem finançar. Dependrà de l’organització, però pot correspondre a l’equip directiu treballar la proposta per a la seva aprovació davant la titularitat del centre.

De tirar-se endavant entraríem a l’etapa de desenvolupament, etapa a on la idea treballada agafa una dimensió de projecte. En un post anterior, vaig parlar de la gestió de projectes. Pren sentit aquí, parlar de la necessitat d’incorporar una metodologia de gestió de projectes que aporti mètode per acabar materialitzant la idea inicial. No pensem en una planificació estanca i invariable, això no té sentit avui dia on tot canvia de forma constant, hem d’acostumar-nos a que la gestió d’un projecte ha de ser adaptativa de forma que es consideri sempre la possibilitat d’introduir modificacions i canvis a qualsevol etapa.

Finalment hi hauria l’etapa d’implantació a on haurem de tenir indicadors per fer el seguiment i avaluació de com està funcionant el nou servei, la millora, la innovació i de si cal fer algun tipus d’adaptació.

Se que el dia a dia de les escoles és molt complicat, penso però que la gestió dels centres educatius, ha d’assolir una major dimensió i anar més enllà de l’administració. La gestió ha d’anar de la mà de la pedagogia, desenvolupant i aplicant eines de millora de la organització en el sentit més global. Però només tenint millors organitzacions serem capaços de ser diferents.